Al final de l'escapada

Encara entendrit i emocionat després de veure com els principals líders i portaveus de l’espectre (mai més ben dit) polític espanyol s’han afanyat a donar la raó a les paraules que el diputat Ernest Maragall va pronunciar en l’acte de constitució del Parlament català sorgit de les darreres eleccions, se’m fan eterns els dies esperant que arribi dimarts vinent, que és la data fixada per investir novament Carles Puigdemont (a falta d’un altre candidat) com a president de la Generalitat. Puigdemont és aquell senyor de Girona que es pot passejar tran­quil·lament per Europa perquè, segons diuen que diu el jutge que instrueix la causa contra ell per sedició, ho fa precisament perquè el detinguin; però que, en canvi, no pot tornar a Catalunya perquè, segons el ministre de l’Interior espa­nyol, hi ha un dispositiu policial de primer ordre per detenir-lo (¡?) tan bon punt travessi la frontera. De tota manera, tenint en compte els antecedents recents, si jo fos el ministre no aventuraria el futur tan alegrement. És més, cada minut que passa estic més convençut que dimarts vinent Puigdemont compareixerà davant el ple del Parlament amb el discurs d’investidura sota el braç. Perquè, com ja haureu endevinat, el seu viatge a Copenhaguen no ha estat per fer una conferència a la universitat i reunir-se l’endemà amb parlamentaris danesos, sinó que tota aquesta activitat pública ha estat tan sols una cortina de fum per amagar el motiu real del viatge: trobar-se amb el celebre professor Franz, que li ha proporcionat un dels seus invents per poder travessar a plaer qualsevol frontera i aterrar al parc de la Ciutadella just a temps de començar la sessió.