Estem immersos en un enorme aparador que ens bombardeja constantment. Publicitats que volen encolomar-vos un producte que no necessiteu, botiguers que us convencen de l’imprescindible que és que tingueu aquell cotxe espectacular, companys que us adulen per obtenir algun benefici, o trucades i missatges que després tenen una demanda a canvi. Ens movem en una societat d’interessos, falsedats i hipocresies on és més fàcil dir el que volen sentir que no la veritat. Aquest tipus de societat fa que hi hagi una tendència a la submissió davant els més forts, llegeixi’s aquí poderosos influents i populars, i que en canvi ens sentim amb el dret d’aixafar sense compassió els més febles. Hipocresia de dos cares, interessos creuats i dosis de somriures. Encara que hàgim evolucionat, la llei del més fort continua imperant en la selva de l’asfalt. Només heu de fixar-vos en les corts de vassallatge que arrosseguen determinades persones. Carregats d’ego són incapaços de veure que aquells bufons desapareixeran amb la mateixa rapidesa amb la qual s’esvaeix el seu poder. Admiro aquells que des d’una posició de lideratge, de qualsevol tipus, escolten les crítiques. Un dia Ferran Adrià, el famós cuiner, em va dir que el secret de la seva estabilitat i longevitat d’èxit, malgrat el moment d’embriaguesa d’ego que vivia (recordem que va ser portada de la revista Time) era envoltar-se de persones sinceres i de confiança que li recordaven qui era cada matí. Deixant-lo volar però tocant sempre de peus a terra, com diu un amic meu. Aquest és el secret, la fórmula d’un èxit no efímer, sinó enriquidor.