Volia escriure sobre la vespa japonesa. Sí, aquella ferocíssima espècie invasiva que es cruspeix les abelles autòctones (trenta mil en una hora, es ventila un escamot), i que ja ha estat detectada a la veïna Cerdanya. Seria com l’altra cara del llop, en versió xenòfoba. Però no: fullejant el Diari del diumenge em va cridar l’atenció una notícia econòmica, sí, una d’aquelles que en principi no hauria de generar cap entusiasme especial.
Deia, amb un to positiu, que l’obra nova visada havia augmentat un setanta i molt escaig per cent aquest any passat, que és un percentatge que es fa dir “sí senyor”. Com que no entenc d’economia, si els que diuen que això és bo diuen que això és bo no tinc elements per dubtar-ho, i me n’alegro en la proporció alíquota que em correspon, com a ciutadà –més o menys– responsable i conscienciat. Però el que em va agradar de debò és l’expressió “obra nova”. Quatre síl·labes clàssiques, contundents, positives, ritmades, amb la tònica clavada a la primera. Com “gota freda”, una feliç expressió meteorològica que ha estat substituïda, molt injustament, per la lletjor de la “ciclogènesi explosiva”, que suggereix violències i huracans i catàstrofes. Obra nova. Cent deu mil metres quadrats, que es diu aviat. Són, pam amunt i pam avall, cent deu camps de futbol, segons l’equivalència que ha fet fortuna. Això és un Cafarnaüm de ciment i totxos i canonades.
La cosa es belluga, semblaria. Però mentrestant, què en farem de l’obra vella?