Si haguéssim de fer una llista de tots aquells temes que han esdevingut un problema enquistat davant la inacció del govern de torn, molt probablement no en tindríem prou amb l’espai d’aquesta opinió, que acostuma a aproximar-se als 1.600 caràcters. L’enquistament de determinades qüestions és tan gran que al final acaben passant dues coses: o bé l’hem de solucionar sí o sí perquè ens ho imposen des de fora –i aleshores ho hem de fer a corre-cuita i perdent bous i esquelles–, o bé el remei tardà acaba generant un conflicte tan gran que el país viu convulsionat durant una bona temporada. Segurament deu ser condició humana deixar passar el temps per veure si el problema se soluciona sol o si els nous temps ja no requereixen d’una intervenció. Però l’experiència ens demostra que ajornar les reformes necessàries només porta més problemes. Podrien servir com a exemple del que dic el contraban i els funcionaris. La pressió de França torna a posar el país i un dels seus sectors productius entre l’espasa i la paret. Allò que fins ara l’executiu havia menystingut, que no era altra cosa que regular un preu de venda al públic, s’haurà de fer amb els països veïns mirant amb lupa el diferencial de preu. Si ja tinguéssim l’eina, molt probablement ens seria més fàcil i menys traumàtic assumir les exigències veïnes. En el tema funcionarial no hi ha hagut un pla de treball seriós al llarg dels anys per afrontar el problema –mai sabrem si la taula de negociació de l’any 2010 muntada pel Govern socialdemòcrata hauria pogut executar-se–, sinó que s’han anat posant pedaços i sempre que s’apedaça una roba gastada els estrips són més costosos de cosir.