Rogatòries

Estem rebent un curs accelerat de dret processal quan obrim el diari o engeguem la ràdio, i ben aviat els procel·losos mecanismes del dret penal deixaran de tenir secrets. Així, la setmana passada, Crònica Global va publicar detalls vergonyants de la comissió rogatòria que la fiscalia andor­rana va realitzar el mes de desembre a l’Audiencia Nacional. L’autoritat judicial volia interrogar Joan Besolí i Sandro Rossell, en presó preventiva a Soto del Real des de fa una pila increïble de mesos. Advocats, batlle i fiscalia, desplaçats a Madrid per seguir els procediments d’un plet andorrà, van ser convidats a parlar en castellà, ja que “estamos en España”, diu que va dir la jutge Lamela (que per cert va estar destinada a Barcelona un temps i no hauria de poder al·legar desconeixement). Ignoro quins són els protocols que regeixen en les comissions rogatòries, el mecanisme de col·laboració entre administracions de justícia de països diferents, però costa de creure que si ells vinguessin aquí fossin comminats pel batlle amfitrió a fer les declaracions i els inter­rogatoris en català, atès que “som a Andorra”. Un episodi més d’una guerra sorda, cruel, sense quarter, en què les valls neutres són víctimes col·laterals. Tenallats per la secular prudència de país petit, temerosos que la ràbia del veí t’acabi afectant, poca cosa podem fer per defensar un retall minúscul però simbòlic de sobirania. Oh, és que tenim totes les de rebre. I el pitjor de tot, vist com van les coses, és que és veritat. Com deia el vell Fiter, “en temps calamitós, de guerres i tribulacions, sufrir-les ab resignació i abaixar el cap, a fi de poder-lo alçar después de finides”.