No he viscut mai sota una dictadura, ni un règim absolutista o populista, ni puc imaginar què se sent en un lloc on imperi el pensament únic, la por i la desconfiança. Un país on ser diferent sigui delicte i es persegueixin les idees i no els criminals. Els que hem tingut la sort de néixer a països democràtics, de viure a llocs plurals, amb debats enriquidors, no sabem ni tan sols remotament què vol dir estar privat de la llibertat d’expressió i sotmès a la voluntat del poder. Darrerament hi ha la sensació que al país veí s’intenta des d’un sector i d’un altre –no per part de tots, evidentment encara hi ha demòcrates convençuts i intel·ligents– imposar línies de pensament úniques. Demonitzant el contrincant i fent servir les més brutes estratègies per accedir al poder: trepitjar el contrincant i imposar-se en línia sado. Empresonar de forma preventiva persones que defensen unes idees no em sembla la manera més dissuasòria ni seductora de mantenir la unitat de l’Estat. Tampoc les mentides constants als ciutadans i la fugida endavant d’alguns sectors independentistes, on semblen més importants les cadires i els egos que la causa. Tot plegat em sembla que empobreix el debat i sega la pluralitat. Començo a veure la por en les declaracions d’uns, la marxa enrere forçada i la intransigència en altres. Reconciliar és perdonar, és integrar i fer desitjable un projecte unionista o independentista. La negociació política demana concessions, i el que em sembla llegir entre línies és la implantació d’un nou regne de la por amb la submissió de les idees i el despotisme del més fort sota el vassallatge de la covardia, de les mentides i les argúcies.