L’allau d’informació, i/o desinformació, que genera l’actualitat, tota ella, genera articles i opinions –per dir-ho finament– que obliguen a ser selectiu. La deriva de mitjans, altra hora capçaleres de referència internacional, ara esdevinguts miserables lacais de la veu dels seus amos, és cada dia més evident. Sortosament hi ha on cercar informació i opinió perquè continua havent-hi mitjans, periodistes i analistes. Un d’ells, l’economista Santiago Niño-Becerra va publicar dies enrere Per què en diuen desigualtat al que en realitat és un nou model? (El Nacional, 1/02/18), una reflexió lúcida sobre el canvi de model de la nostra societat. Davant els que vaticinen un futur optimista, per no dir paradisíac, en el mercat de treball i l’entorn laboral gràcies a la presència de la tecnologia, el catedràtic d’estructura econòmica hi veu un futur gris i cada vegada més desigual. A la vista del que ha passat els darrers 40 anys, l’argument sembla carregat de raó. A final de l’article una frase em va cridar l’atenció: “Com a colofó, s’ha posat de manifest que ‘les persones’, així, en abstracte, són cada vegada menys importants”, tanco cita. Atès que la tesi de l’article gira al voltant de la substitució de la mà d’obra humana per robots –extrem confirmable dia sí i dia també– crec que no és que les “persones siguem cada vegada menys importants”. El que som cada vegada més, és “prescindibles”. En aquest nou model productiu on ja vivim, la baula menys valuosa som nosaltres, per molt que ens vulguin/vulguem enganyar o apaivagar-ho. La mà d’obra humana, les persones, cotitzem a la baixa.