Si jo fos funcionària, em preocuparia no poder evolucionar dins la meva feina. Em revoltaria davant la incertesa dels eventuals de llarg recorregut. M’indignaria que mentre alguns departaments estan saturats de gent que pentina el gat, d’altres la ballin magra per fer front a tota la tasca que han de fer sense tenir prou mitjans per fer-la. Si jo treballés a l’administració, miraria de posar-me les piles perquè totes les opinions fossin representades per uns sindicats, que de vegades derrapen, i a qui acusen de ser minoritaris, mentre a la majoria ja li va bé fer la viu-viu. Sigui per no buscar-se embolics, sigui perquè no poden mossegar la mà que els va posar allà on són. Si jo tingués la seguretat laboral del sector públic, miraria de posar el meu gra de sorra per fer entendre al sector privat que la nostra, és una lluita conjunta, en comptes de traspuar suficiència i manca de contacte amb la realitat del gruix de treballadors d’aquest país, que no només no somiem amb quinquennis, sinó que els darrers anys hem vist precaritzar els nostres llocs de treball fins a límits insospitats per a la gent de la bombolla. Hi ha molt camí a recórrer en l’àmbit laboral. Però el primer pas és el sentit comú i una mica d’empatia –dels uns i els altres– si esperen que els fem costat en les seves legítimes demandes. Trobo a faltar propostes realistes dels treballadors per redreçar el sistema, trobo a faltar una visió més proactiva del que ha de ser l’administració. I de la mateixa manera que renego dels clixés, també m’agradaria que regulessin, d’una vegada, el dret de vaga, 25 anys després.