Creat:

Actualitzat:

Hi ha dies en què voldries alliberar-te de la llosa d’haver d’escriure sobre la pèrdua. És difícil dir adeu quan se’n va algú tan jove, perquè la mort és com un mirall retrovisor, d’aquells que tenen una inscripció on t’avisen que allò que s’hi reflecteix és més a prop del que sembla. Sona el telèfon a deshora, dringa el WhatsApp i allò que semblava imminent i indefectible és ja una trista realitat.

Vaig tenir el privilegi de treballar uns quants anys amb la Rosa, quan estava al davant del comú d’Andorra la Vella. Va ser una temporada d’una rara intensitat, en què vaig poder veure de prop com funcionaven les bambolines de la política, la gestió de les parcel·les de responsabilitat pública que tantes vegades i en càrrecs tan diversos li va confiar la ciutadania. Tothom qui va poder acostar-s’hi en destacarà el caràcter, la decisió, l’energia, la passió que posava en tot allò que emprenia.

Mirava sempre una mica més enllà de les contingències del dia a dia, amb la seva visió incisiva, insubornable. Massa lliure i poc convencional, potser. Trobarem a faltar veus fermes i tenaces com la seva, i a partir d’ara haurem d’honorar l’exemple que ens va donar a tots amb el record i el respecte, per intentar de continuar la lluita contra la comoditat, els camins massa fàcils i el cinisme, que és la nova plaga universal que ho contamina tot. I el condol a la família, a la legió d’amics incondicionals que li han donat tot el suport i més en el tràngol final, durant una malaltia cruel i implacable. Bon cel, Rosa.

tracking