Mireu quants caminants amb benes als ulls ens envolten. Quanta supèrbia i supremacia, quant acatament i canvi de jaquetes. En un món de personalismes, de fílies i fòbies, l’important és la cadira, el tron. A casa nostra, canvis de partits, trencaments i aliances antigues i de futur, amb un únic objectiu que respon al nom de Poder. Als nostres països veïns, partits i líders que s’abracen per després odiar-se en funció de les oscil·lacions de les enquestes més o menys favorables a les seves persones o partits. Idees que passen al calaix i despropòsits que es converteixen en projectes per arreplegar uns quants vots. Amics que ho eren i ho deixen de ser, companys de partit que fan la traveta per pujar un esgraó més. I tot, per què? Per aconseguir el poder. La majoria no sabem quina és aquesta droga que encega homes i dones i que enlluerna la cort de vassalls. Substància sens dubte addictiva i altament satisfactòria, almenys en l’instat que empeny les més roïnes de les conductes, a les traïcions i la supèrbia. L’últim exemple l’odi intuït i que és públic entre Mariano Rajoy i Albert Rivera, però n’hi ha molts més, com la lluita acarnissada entre Pedro González i Susana Díaz en la direcció del partit, per no dir noms de casa nostra que segur que us venen a tots a la ment i que s’han succeït al llarg de la història. Cares de la mateixa moneda que es deixen hipnotitzar pel cant de sirenes. Hereus que sacrifiquen el pare i reneguen del seu origen. El preu d’aquests egos desmesurats sol ser molt car i no acostumen a pagar-lo ells mateixos. La història ens ha deixat nombrosos exemples i tot i així continuem repetint els mateixos tics imperialistes.