La meitat més una

Durant molt de temps, els assajos clínics de medicaments es feien només amb homes, perquè el cicle menstrual de la dona podia alterar els resultats de les investigacions. El que ens donava com a resultat, medicaments de provada eficàcia en homes i desconeguda incidència en les dones.

En el millor dels casos no suposava cap gran variabilitat. En el pitjor –la certesa– que en la nostra societat la igualtat vol dir ser tractada igual que un home, sense que es respecti la diferència. Ens hem d’adaptar a un món fet a imatge i mida de només una part del tot. No ha estat fins a èpoques més recents que la indústria farmacològica s’ha adonat que una meitat no sempre és igual a l’altra. Potser perquè hi ha més dones que investiguen. EI més sorprenent de tot plegat és que durant molts anys a ningú li ha semblat estrany. Si les dones alteren els resultats, les traiem de l’equació. No som iguals. És clar que no som iguals. Demanar la igualtat no és demanar que ens tractin igual que als homes. Ni que ens deixin dos dels quatre calaixos de la seva tauleta de nit, quan el que volem és una calaixera, o un penjador... de fet, encara no hem tingut l’oportunitat de dissenyar un altre món fet a la nostra mida, des d’una altra perspectiva, amb una altra manera de fer. Avui, quan una dona trenca el sostre de vidre no ho fa com a dona, sinó com a home, adaptant-se a les normes, a la manera de fer i al que està establert com a correcte. El pitjor del cas és que aquesta realitat continua sent invisible i normal per a moltes dones i homes, que es pensen que aquest és l’únic món possible.