Xèrif Trump

La gent que envoltava el president era allà per parlar de tragèdies personals, d’éssers estimats que ja no són en aquest món perquè un mal dia un eixelebrat va sortir al carrer, o va entrar en una escola, o en un supermercat, amb una arma de gran calibre que havia comprat per quatre duros i es va dedicar a matar tot els qui es posava per davant. Tots els testimonis insistien que cal fer alguna cosa ja, amb urgència, perquè comprar una pistola no sigui més fàcil que treure’s el carnet de la biblioteca, com denunciava una de les persones que van parlar; fins que, en un moment determinat, no se sap si per avorriment o impacient per acabar d’una vegada i poder tornar al camp de golf, el president va obrir la boca i el món es va il·luminar amb un raig de sapiència infinita: per evitar que ningú torni a entrar en una escola i mati impunement la canalla, Trump va proposar que es podria armar els professors per fer front als agressors. Ep! sempre després d’un període suficient d’entrenament, que ja s’entén que ningú no passa de profe de manualitats a rambo del sistema educatiu en un tres i no res. Dies més tard, encara perplex que algú com ell hagi estat escollit per presidir la primera potència mundial, vaig sentir a la ràdio que el dictador de Corea del Nord voldria reunir-se amb Trump, se suposa que per trobar vies de distensió a l’Orient. Ves per on, després de tant de temps jugant a ser la gran amenaça per desencadenar una guerra nuclear, resulta que el president coreà ha trobat algú en qui emmirallar-se i amb qui encetar una bonica amistat. Potser serà cert allò que diuen que “no hay mal que por bien no venga”.