Gest davant la feblesa

Un govern necessita gesticular. Es gesticula quan s’aprova una llei, quan s’és a prop d’unes eleccions i es vol reivindicar la feina feta al llarg de la legislatura, quan s’acusa el contrari de voler obstaculitzar l’obra executiva... etc. El món de la política, també la que fan els governants, es basa essencialment en la vehement visualització del gest. Un govern, doncs, necessita fer-ho, igual que l’oposició o els col·lectius que lluiten per assolir els seus drets. Quan s’està en una negociació que és transcendental per al futur de l’Estat, i en la qual hi ets amb una feblesa més que evident, corres el risc de quedar davant dels teus conciutadans com un negociador incapaç de situar els interessos com a país per sobre de l’altra part negociadora. O de no haver sabut arribar a transaccions que, dins del mal, són les menys dolentes possibles. Em fa la sensació que aquesta és la situació en la qual es troba el Govern en les negociacions amb la UE. Hi ha una imatge de govern feble, amb poca capacitat de fer-se valer, que s’hauria incrementat després dels resultats electorals a Mònaco que han donat com a guanyador un partit que té en el discurs de la sobirania davant d’Europa una de les seves fortaleses. És evident que no se’ns explica tot, ni als grups parlamentaris ni als agents socials i econòmics. I és en aquesta obscuritat i feblesa que s’han de propiciar gesticulacions, cops d’efecte, i davant la incertesa que es genera en els sectors econòmics, cal cercar de nou complicitats. Així sorgeix públicament el tema de la fiscalitat. Es fa difícil pensar que fins ara no s’havia plantejat. Sempre ens quedarà el dubte.