Pensionsi picarols

Al bell mig de la convulsa situació política que viu l’Estat espanyol, amb el procés català com a salvapantalles de la corrupció estructural i endèmica que pateix, cada dia que passa es va fent més visible el greu problema de les pensions. Com molt bé explica el professor Niño-Becerra (El Nacional, 28/02/18), l’assumpte ve de lluny. D’una banda, el model en què estava basat el sistema ha caducat. Aquell paradigma ideal de plena ocupació, salaris a l’alça, etcètera, s’ha esvaït, i la nostra esperança de vida ha augmentat exponencialment. L’equació amb més anys de vida (i per tant de jubilació), per una banda, i una oferta laboral precària i mal pagada, per l’altra, no té solució. “Quan el sistema es va posar en marxa era perfectament sostenible, però ja no ho és.” Entendre les paraules de Niño-Becerra no costa gens, no fa falta ni ser economista ni tenir cap màster. Són d’un sentit comú aclaparador. És el que tenen els números... Pots intentar enganyar-te a tu mateix; pots provar de maquillar-los per enganyar altri, però al final per molta comptabilitat creativa i imaginació que s’hi aboqui 2+2 són quatre. Els jubilats espanyols s’ho veuen a venir i s’han llançat al car­rer protagonitzant importants protestes a les grans ciutats, que no tenen el ressò que mereixen perquè l’escut Catalunya sembla que ho aguanta tot. El govern curós de la ciutadania ja ha deixat caure diverses idees –plans de pensions privats, estalvi, etcètera– perquè a poc a poc s’instal·lin al subconscient de la gent. Per cert, en aquest cas i contradient en Raimon, nosaltres sí que som d’eixe món! Qui li posarà el picarol al gat a ca nostra?