La vaga convocada a Espanya dimecres passat amb motiu del Dia Internacional de la Dona va ser un èxit grandiós. No va fer falta esperar a cap recompte de les participants a les marxes que es van fer arreu del país per aixecar-ne acta. De cop i volta la classe política que fins llavors havia estat desacreditant-la, menystenint-la o directament foten-se’n va aparèixer –ves quina meravella!– lluint a la solapa el llacet morat símbol de la jornada. Quin dels quals més cofoi, sense cap mena de rubor ni vergonya. Com Rajoy per exemple. El president que fa poc, preguntat sobre la bretxa salarial entre homes i dones en una entrevista radiofònica va etzibar, a micro obert, “no nos metamos en eso”. Per rematar-ho afegint que entre les competències dels governants “no hay ninguna que sea la de igualar salarios”. Doncs dimecres don Mariano va lluir llacet –amb un parell–. L’endemà es podia llegir, en alguns mitjans, que hi havia hagut xiuladissa per a diversos polítics que es van voler apuntar a les manifestacions. Polítics, homes i dones, als partits dels quals el tema de la igualtat i/o la violència de gènere el tenen per poca cosa més que per adornar els programes en època electoral. Polítics, ells i elles, a qui hem sentit expressar o tenir més d’una i més de dos actituds i posicionaments masclistes. I dels quals, lluny d’avergonyir-se’n, en fan bandera i se’n senten cofois. Aquesta mena de bestiar és el que dimecres passat, veient que la jornada reivindicativa tenia un seguiment extraordinàriament massiu, es va apuntar al carro. Encara no s’han adonat que van tard... Un parell de segles com a mínim.