Vint-i-cinc

Demà, si els càlculs no fallen, farà vint-i-cinc anys clavats de l’aprovació, en referèndum, de la Constitució. Als humans ens agraden les efemèrides (com ens agraden les llistes) perquè ens ajuden a mantenir una mica d’ordre en el caos natural del món, ens proporcionen un còmode simulacre de racionalitat i d’equilibri. De cinc en cinc, anem comptant les fites procurant no perdre el fil del temps. Cinc, deu, quinze, vint, vint-i-cinc. Potser són pocs anys, encara, per fer-la gaire grossa, però sempre és un bon moment per aturar-nos un moment, agafar aire i mirar enrere, que és un exercici que pot fer-nos mandra però que va la mar de bé per relativitzar les coses i oferir-nos un context que ens ajudi a entendre la gran imatge del quadre sense que la contemplació dels detalls puntillistes ens acabi marejant. Tenint en compte que, fins al noranta-tres, el més semblant que hi havia com a Constitució estava escrita en pell d’ovella: una feixuga sentència arbitral entre dos ferotges senyors feudals, antiga de set segles, Déu n’hi do del camí que s’ha recorregut. I és aquesta línia invisible que ens lliga el passat amb el present (i que també esbossa els futurs possibles) la que de vegades ens costa de veure. Vivim lligats per l’esclavatge del dia a dia, per la lluita per la supervivència quotidiana, per la gestió de les parcel·les de poder. Hi ha el soroll de fons d’una societat a voltes activa, a voltes confusa, però sempre efervescent i a l’aguait. Des dels actes institucionals, des del laberint de l’Ikea, des del mercat de la Seu, qualsevol escenari és bo per recordar el que s’és i imaginar cap on es vol anar.