Tot es mou

Al Retaule de sant Ermengol, l’obra de teatre que va escriure l’Esteve Albert per ser representada al claustre de la catedral d’Urgell, hi ha un quadre que representa el temor per l’arribada de l’any mil. Quan és el moment, repiquen les tenebroses campanes que marquen l’inici del segon mil·lenni i, en veure que el món continua rodant i no ha passat res del que s’havia predit, el llavors ardiaca Ermengol s’adreça al poble emporuguit i els diu, amb to solemne: “Han tocat les dotze / i res no es mou.” Qui sigui qui hagi de teatralitzar aquests dies confusos potser podria inspirar-s’hi. La tan publicitada vaga de funcionaris s’ha fet sense grans pertorbacions. Certament, l’exercici de la vaga no és innocu, i totes les parts han brandat amb vehemència les seves raons. L’opinió pública, com sempre, dividida: la vella pulsió antifuncionarial ha tornat a ensenyar la poteta. Però la dialèctica és el que fa avançar les nacions: la fricció entre pols oposats obliga a trobar camins d’entesa, que potser no són evidents però que, en el llarg recor­regut, es manifesten amb claredat. El precedent de la vaga de FHASA del trenta-tres (i qui diu que la història no serveix per a gran cosa?) era el marcador, la línia que indicava fins aquí va arribar l’aiguat, i d’alguna manera aquell record revolucionari encara planava sobre l’inconscient col·lectiu. D’això en fa setanta-cinc anys. Aquell país que entrava amb calçador al segle XX és avui irrecognoscible. Els llibres d’història del futur en parlaran, d’aquesta vaga. Potser amb una nota a peu de pàgina, qui sap si amb una mica més de detall. En qualsevol cas, han tocat les dotze i tot es mou.