El meu amic Ramon

Em consta que el meu amic Ramon ahir dijous estava radiant d’alegria. Me l’imagino exultant i no n’és per a menys, perquè fa anys que treballa incansablement per assolir un objectiu que no és altre que el d’implantar a Andorra eines alternatives de gestió de conflictes. Dit d’una altra manera, el meu amic Ramon defuig la confrontació, cerca el diàleg i afavoreix que les parts acabin trobant els punts en comú per solucionar un conflicte. És un professional de la mediació, allò de treballar amb l’altre i no contra l’altre, del respecte mutu, d’acceptar, de créixer junts i enriquir-se... vaja, de posar per davant tots els valors positius que ens aporta la col·laboració i no pas la confrontació.

Doncs això, us deia que el meu amic Ramon està content perquè ahir el Consell General va aprovar la Llei de mediació. Un dia històric, sens dubte, i més tenint en compte que també en la mateixa sessió es va aprovar la Llei d’acollida de persones refugiades. Ell creu que dels discursos fets pels parlamentaris en el decurs del debat de la llei se’n desprèn que “han entès els valors i filosofia de la mediació com a eina de diàleg” (citació textual del seu blog). Respectant el seu optimisme i sense voler destorbar-lo, jo em mostro bastant més escèptic, acostumats com estem que la nostra classe política faci discursos per quedar bé, però que després no es duen a la pràctica. I si no, que comencin practicant amb l’exemple sortint de les trinxeres i tornant a asseure’s amb els funcionaris per solucionar el conflicte. Potser aleshores tindran un bri de credibilitat.