La compassió és, segons el diccionari, el “sentiment del qui té empatia i és capaç de comprendre el patiment d’un altre”. És el fonament emocional de totes les cultures humanes. En major o menor mesura, ha estat el motor que ens ha fet progressar com a espècie. De tant en tant els arqueòlegs ens demostren com les mostres de solidaritat entre homínids són antiquíssimes: tenien cura dels seus malalts, la comunitat vetllava pels més desvalguts del grup. Dissabte, al parlament català, la majoria de parlamentaris va fer una mostra explícita de suport als familiars que tenen la seva gent a la presó, a set hores de distància en cotxe. N’hi havia uns quants –Albiol i els seus sequaços– que ja havien marxat de l’hemicicle, botits d’orgull després d’haver-se cobrat el preu de la venjança. D’altres –els soi-disant socialistes i els ciutadans– ni es van moure de l’escó, malgrat haver pronunciat abans des del faristol paraules (buides) de diàleg i respecte. Alguns es mig amagaven la cara amb les mans, avergonyits. Alguns aguantaven la mirada al front, desafiants. D’altres feien veure que consultaven alguna cosa urgent al mòbil, durant gairebé dos minuts que segurament se’ls van fer eterns. Ara, en plena Setmana Santa, no puc deixar d’evocar aquella terrible escena al palau del prefecte de Judea, Ponç Pilat, que amb tanta tensió i economia relata l’evangeli de Mateu, quan la turba exerceix el privilegi pasqual d’alliberar un pres i escullen Barrabàs per crucificar Jesús. “I quin mal ha fet?”, els pregunta Ponç Pilat, abans de rentar-se les mans. “Quid enim mali fecit?”. A la multitud la pregunta els és igual. “Crucifigatur”.