Model de país

El que tenim és un problema de concepte, estratègia i execució. Vaja, que no n’encertem ni una. Cada vegada que algú torna a preguntar-se quin model de país volem, alguna espècie s’extingeix a l’Amazones. Això sí, la pregunta continua sense resposta. Només l’anem remenant, com per consolar-nos de com hem de saber on volem anar, si ni tan sols sabem on som. Al davant, dues possibilitats: som el que som i amb el que tenim hem de fer tot el que puguem, i de l’altra, serem el que vulguem ser i haurem de treballar junts per posar els mitjans necessaris per aconseguir-ho. El que traduït en llenguatge d’actualitat vindria a ser: aneu buscant una assegurança si voleu menjar calent quan us jubileu perquè el sistema no ho farà, o si de veritat creiem que això de tenir una vellesa digna és un dret, apugem els impostos, les cotitzacions i les pensions mínimes perquè ningú no quedi fora del sistema. Ei, que les dues opcions són legítimes. Però comença a ser hora de triar, si no ens volem quedar amb cara d’estaquirots quan arribem als 67 i ens trobem que vam fer confiança a un sistema que no era sostenible tal com està. El problema arriba quan els que han de definir i aplicar aquestes decisions no es defineixen clarament. Ni en un sentit ni en l’altre. I la CASS és només un dels temes pendents. Europa, la sanitat, l’educació, els drets socials que es bandegen perquè surten cars i altres pilars de l’Estat del benestar s’han de redefinir. I comença a ser l’hora que almenys els que aspiren a gestionar-nos ho tinguin clar. Saben quin és el model de país que volem? Ho sabem nosaltres?