Epigenètica

Ha passat una altra Setmana Santa, sí, rematada amb la propina estranya d’aquest dimarts festiu escolar. Em costen una mica, aquestes vacances, que travesso com puc, amb puntes de melangia i certa incomoditat que segurament els psiquiatres podrien analitzar per donar-hi un nom. Durant molts anys, fins als vint-i-bastants, vaig treballar de pastisser, fent mones a la microempresa familiar, i les muntanyes de pans de pessic i la mantega dolça i l’ametlla filada formaven l’horitzó bàsic en el qual em movia durant aquella setmana eterna. Treballàvem divuit hores al dia, amb pressió, calor, son i nervis. Amb prou feines podia veure els amics i totes les activitats diguem-ne lúdiques estaven condicionades per l’horari impossible i un cansament que no podia desaparèixer dormint les quatre hores que podia (i això els dies bons). Arribava, finalment, el dilluns de Pasqua, s’acabava el frenesí de la feina i podia escapar-me amb la colla a menjar la mona a la muntanya, sí, però fins i tot en aquest moment de relaxació el pes d’aquells dies ho condicionava tot: estava com cruixit, desmanegat, sense moral ni esma per sortir i divertir-me. Però el dimarts era una altra cosa. Tornava la rutina, la normalitat, l’avorriment, i em semblava el més gran dels alliberaments. Per fi, un dia de cada dia, sense comandes, sense tensió, sense adormir-me dret. És estrany, perquè fa més de trenta anys que ho vaig deixar enrere, això, i encara m’afecta. Potser és allò que en diuen l’epigenètica, que “l’ambient i la història de l’individu influeixen sobre l’expressió dels gens”. Bé ho hauré de continuar carregant: tot­hom té la seva creu.