“Els guardacostes de l’autoanomenat govern de Trípoli continuen protagonitzant incidents amb els vaixells de rescat de migrants d’ONG que treballen en aigües internacionals entre Líbia i Itàlia. Dissabte, quan l’Aquarius estava fent un rescat a una distància d’entre 23 i 24 milles de la costa, una patrullera líbia se’ls va acostar i va impedir que rescatessin unes 90 persones d’una pastera en dificultats.” Un article més en un diari qualsevol. És un nou exemple de la deshumanització que ens envolta.
No només deixem morir la gent que fuig dels conflictes armats a la porta de casa nostra, sinó que a més, impedim que altres persones amb més decència i esperit humanitari, ens facin la feina bruta. El súmmum del cinisme: comprovar que l’ajuda a les fronteres que diu que hi destina la Unió Europea, és en realitat suport logístic i armament perquè els refugiats no vagin més enllà. Vivim en un món incomprensible. En el qual ens amaguem darrere els problemes individuals per no haver de donar la cara per ningú. I ningú és qualsevol: des de la siriana que fuig amb el marit i els nens, a la veïna que s’ha quedat sola amb una pensió de misèria, a les condicions laborals dels eventuals, als nens que pateixen bullying a l’escola. Ens belluguem quan coneixem la veïna i no podem fer veure que no l’hem vista remenar les escombraries, ens preocupem dels eventuals quan ens toca de prop, quan és el nostre fill o filla qui pateix l’assetjament a l’escola. I com de sirians, en general no en coneixem gaires, deixem que es morin, impassibles davant les càmeres dels informatius. Fins que ens toqui.