Estem en aquelles èpoques de cada quatre anys en què l’olor, la flaire que tot ho envaeix, ens porta a una conclusió inequívoca. Estem en precampanya. És aquell moment en què, de sobte, comences a notar que l’ambient canvia, les reunions clandestines i els sopars de vells amics o no tan amics s’intensifiquen. S’aparten antigues picabaralles per buscar un major consens i sumar vots, hi ha aproximacions perilloses i altres d’interessades. El càlcul comença a imposar-se a la raó i es treu la pols a les jaquetes que molts cops es porten a la tintoreria per canviar de color si fos necessari. És l’època de mutació, de canvi de pell... tot es torna de sobte interpretable, perceptible i altament sensible... És l’onada preelectoral que ho abraça tot. El moment de pors i ànsies, de voler mantenir o d’aconseguir, de veure fantasmes obscurs on només hi ha núvols de boira. De deixar que ens regalin les orelles amb cants enverinats com un bàlsam intens que nega els sentits. S’acumulen els somriures, les promeses i, per què no dir-ho, les demandes. La raó dona pas a l’interès i comença la partida, plena sovint de farols, plena de companys que són alhora futurs adversaris i espectadors passius. És el moment de fer un pas endavant, de deixar-se veure, de tenir minuts de protagonisme, d’endurir el missatge i ser protagonistes de titulars. És el moment de fer bullir l’olla i cremar noms i candidats, de fer girar el món per tornar al mateix punt, en un bucle sense fi, per després dir, rectificar per fer i desfer en aquest joc, en aquesta partida de pòquer.