Perduts

Dimarts passat a Roma el Barça va enterrar una època. Els culers n’han de ser conscients (els que encara continuen fora de joc). A veure! Si no hi ha un daltabaix es guanyarà la lliga –7 en 10 anys, hegemònic en l’àmbit domèstic–. I si els astres s’alineen, podríem guanyar la King’s Cup del preparao (al partit de lliga amb el Sevilla em remeto). Però acabi com acabi la temporada la deriva de l’equip és d’una evidència palmària. La Roma ens va despullar i el que és més greu, va deixar la institució sense arguments per defensar la seva erràtica política esportiva. Com s’explica si no que amb el millor jugador del món i més enllà de les boles del sorteig, només haguem guanyat una Champions en set anys? De l’equip que el 2015 al mateix escenari es va proclamar campió, vuit jugadors eren al camp dimarts passat. I llavors alguns no eren precisament uns xavals. Valverde no té la culpa de tot. Ell no enganya, sempre ha jugat com ho fa. La responsabilitat s’ha de buscar en la prepotència, ignorància, falta de professionalitat i de previsió, etcètera, dels dirigents del club. És a ells a qui se’ls han de demanar responsabilitats per la quantitat de milions malbaratats en els darrers anys que, amb alguna excepció, només han debilitat l’equip. I amb ells al timó s’ha perdut de vista la pilota; nord, origen i final de la filosofia al voltant de la qual s’havia construït el millor Barça de la història. Res és per sempre, els temps canvien i els rivals evolucionen, només faltaria. Però quan ets el model a seguir el que no pots fer és trair les teves arrels amb tan poca vergonya. Sense la pilota estem perduts! Si Cruyff aixequés el cap...