L’anècdota: el propietari d’una bugaderia tancada que hi ha a Escaldes posa a l’aparador del seu establiment una reproducció d’aquella sèrie de fotografies que van ser censurades a Arco. Sí, aquelles de Santiago Sierra que retraten –pixelats– els presos polítics a l’Espanya contemporània. De seguida, un veí disconforme amb aquest homenatge als empresonats va agafar un esprai de pintura i va empastifar vidres i façanes. Pensem-hi: no va ser un acte reflex, impulsiu, a cop calent. Hom s’ha d’indignar, primer, després anar a casa o a la ferreteria a buscar la pintura, i esperar el moment propici per fer l’acció. Res no s’improvisa. La categoria: hi ha un conflicte obert, amb escenaris múltiples que ultrapassen fronteres perquè no vivim en compartiments estancs; les emocions són universals i les identitats difuses o líquides. El diàleg fa temps que s’ha ofegat en un mar de mentides i de cinisme. S’ha donat pas a la ràbia d’uns i a la frustració de molts altres, que veuen impotents com es qüestionen drets bàsics amb l’excusa d’una llei rígida, emparada per un sistema obtús, que arrossega un encartonament inquisitorial de segles. I la fera autoritària s’ha despertat: a veure què s’atreveix a fer-la tornar al cau. L’empatia i la compassió en són les víctimes col·laterals, amb una tropa equidistant, presonera d’una teranyina de prejudicis, covardies i bones intencions que no passen de la fase de teoria. Hi ha silencis eixordadors i una permanent cacofonia que empastifa i intoxica. Mala peça al teler, senyores i senyors. La bona notícia és que res no és etern, i que cada dia que passa la resolució del conflicte és més a prop.