Open Arms

El vaixell de l’ONG Open Arms, retingut un mes a Pozzallo (Sicília) i amb la tripulació acusada de tràfic de persones i associació delictiva per haver comès fets tan execrables com el rescat de 218 nàufrags en aigües internacionals i haver-se negat a lliurar-los al guardacostes libi, ha pogut salpar finalment després que el jutge de Catània encar­regat del cas ha admès que el rescat es va fer d’acord amb la llei internacional del mar. És uns dels pocs vaixells que encara intenten evitar, tot i la limitació dels seus mitjans, que les aigües que separen les costes de Líbia de les de Sicília i Malta segueixin sent el major cementiri de la Mediterrània, mentre tant els estats més directament concernits com la resta de socis europeus es fan l’orni i mantenen amarrats a port i ben enllustrats els seus bonics, moderníssims i, pel que es veu, inútils vaixells de guerra. Certament, la capacitat dels europeus per cercar noves formes d’hipocresia sembla no tenir límit. Fa quatre dies, tothom s’esquinçava les vestidures per l’atac amb armes químiques a una població siriana, el qual, i tot i ser lamentable i condemnable, no pot ser excusa per oblidar que fa set anys que dura la massacre dels que no han pogut fugir d’aquell país; ni que als que van escapar de les bombes els hem negat l’accés al paradís europeu i hem rellogat els serveis del govern turc com a guàrdia de fronteres. I ara acusen Open Arms de criminals per no conformar-se a deixar naufragar tots aquells, sirians o africans, que es juguen la vida perquè no volen viure confinats i oblidats en els indignes camps de refugiats que els hem assignat com a únic futur. Gloriós, tot plegat.