Gràcies a Déu, ja som a l’endemà i ningú no ha pres (gaire) mal. La prodigiosa diada de Sant Jordi s’ha esvaït, un cop més, i l’oasi més o menys feraç on hem viscut, ben arrepapats, durant unes setmanes tornarà a ser el que és normalment: un erm amb quatre canyes i matolls i una bassa poc fonda, habitada per uns simpàtics grapals que, no ens enganyem, no s’assemblen res als peixos de colors que han tingut l’oportunitat d’ensenyar la punta del viso a la premsa els darrers dies. Com la carabassa de la Ventafocs, vaja. Ep, que això no és una queixa, ans una constatació. És millor que en siguem conscients. Els llibres, els llibreters i els llibradors interessen poquet poquet. Fan bonic, això sí. Proporcionen una idea de petit luxe a l’abast, de cosa de prestigi que vesteix, fa quedar bé i no fa (molta) nosa. D’això tan complicat que en diuen cultura, sí. Però saben lo què? Que és igual. Cada dia hi ha més gent que escriu, i ho fa amb una olímpica elegància, sense considerar el balanç cost-benefici que, si mai ho fessin, els provocaria una aturada cardíaca fulminant. El lector és una espècie en remissió que, si fos un invertebrat, estaria protegit per llei i tot de directives europees. Però ells, da-li i fum-li. Les editorials fan la viu-viu, amb una voluntat indestruc-tible, en proporció inversa al compte de resultats. Els llibreters heroics obren cada dia. I el millor de tot és que la roda continua rodant, que l’oasi, de mica en mica, tornarà a omplir-se d’aigua fresca, zones d’ombra i palmeres amb dàtils. Perquè, si fos un miratge en comptes d’un oasi, ja podríem llençar la gorra al foc.