Cristina Cifuentes ja és expresidenta de Madrid gràcies a la videoteca desinteressada d’un honrat ciutadà anònim. Algú a qui, set anys després del fet, les espatlles i la seva consciència ja no li suportaven una càrrega tan feixuga. Amb el seu gest de persona de bé compromesa amb la justícia ha contribuït al sanejament de la vida política de Madrid i per extensió del Regne d’Espanya. Quantes boques ha tancat aquesta dimissió d’un alt càrrec del Partit Popular. Ja n’hi ha prou d’anar repetint que a Espanya no dimiteix ni Déu! Una calúmnia infundada orquestrada per minar la solidesa del PP, que governa el país amb la màxima dedicació des de fa un grapat d’anys. El partit que ha sabut navegar per les inestables i traïdores aigües de la crisi, fins albirar una recuperació –econòmica i també social– que tornarà a situar l’Estat espanyol al capdavant d’Europa; amb la inestimable col·laboració de la Casa Reial, que s’ha guanyat el respecte i l’admiració internacionals. Aquesta favorable conjuntura ha de permetre reconduir un altre greu conflicte que enfosqueix l’horitzó del Mundial de futbol de Rússia. L’organització del torneig de l’estiu vinent ha prohibit la presència de tambors, vuvuzeles i pals de selfie als estadis. Els seguidors i afeccionats de la Roja estan tranquils, però. Saben que les més altes autoritats i òrgans de l’Estat faran l’impossible perquè Manolo, El Bombo de España, estigui present als camps en què l’onze nacional es jugui la possibilitat de coronar-se de nou com a millor equip del món. Títol actualment en possessió de la ingrata i desmemoriada Alemanya.