A diferència de les sargantanes, la cultura ens ha permès gaudir els primers raigs de sol amb vermut, olives i patates rosses. És en aquests moments quan trobo a faltar –més que mai– l’antiga plaça del Poble d’Andorra la Vella, encara un referent cada cop que pensem en un punt de trobada a la capital. Imagino que hi ha coses que no poden ser, com fer tornar el quiosc de la Conxita, l’IAEM o el billar de la casa pairal, però mirar de recuperar la plaça per a la gent no hauria de ser una entelèquia. Sembla que la reforma de la plaça del Poble forma part dels plans d’embelliment que té la corporació comunal, un cop enllestides l’avinguda Meritxell i altres obres en curs. Per això seria genial que quan ho facin s’oblidin dels espais de disseny. No volem una plaça bonica. Bé, sí que volem que sigui bonica, però sobretot volem que sigui una plaça on poder fer vida. On prendre l’aperitiu de diumenge sota un tendal. Amb persones que amb un somriure t’atenguin a les taules. Amb espais per jugar, però també on parlar i riure. Amb música en directe de la gent del país, on poder comprar el diari de diumenge, on no calgui quedar quan vols trobar-te amb algú. Una plaça com la d’abans. Amb un bar, com el d’abans. Amb uns cambrers i cambreres com els d’abans. Amb un quiosc. Amb tendals, amb taules arrenglerades a la terrassa. Reivindico les places com a punt de trobada. Com a espai social i de convivència, i això s’aconsegueix posant-hi vida i serveis, més que food-trucks i ciment. El bon temps el confiarem a instàncies superiors, em temo. Però no perdo l’esperança.