Coincidint que ahir, 9 de maig, era el Dia d’Europa, el periodista Josep Maria Martí Font parlava a la televisió catalana del llibre La fortaleza asediada. Los populismos contra Europa (sí, sembla increïble, però hi ha vida editorial més enllà del 23 d’abril), del qual n’és coautor junt amb el també periodista francès Christophe Barbier. Deia Font que Europa és una mena d’oasi de llibertats al món. Fora d’Europa, només s’hi poden comparar Canadà, Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda i poca cosa més; mentre que les condicions de vida a la resta de països no són ni de bon tros assimilables a les que gaudim al continent europeu. Però en els darrers temps, els fonaments de l’oasi trontollen a causa dels embats dels moviments populistes, una denominació genèrica que aplega propostes polítiques ben diverses d’un extrem i l’altre de l’espectre polític. Tanmateix, com reconeixia el mateix autor, de populismes n’hi ha hagut uns quants al món al llarg del darrer segle i mig (inclosos els que van derivar en règims totalitaris), amb diferent sort a l’hora de disputar el poder polític, que, en el fons, és el que persegueixen. Per això, si durant el darrer mig segle s’han mantingut com un fenomen pràcticament residual a Europa, mentre esquerres i dretes sumaven esforços per definir i posar els fonaments del que avui es reconeix a mig món com l’oasi de què parlen Font i Barbier, la primera pregunta a fer és per què hi ha tants ciutadans europeus que s’han deixat arrossegar pels cants de sirena populistes. Si no som capaços de respondre a aquest interrogant, potser ja no ens caldrà formular gaires preguntes més, com es comença a veure a Espanya.