La iniciativa legislativa popular és l’eina de què disposa la ciutadania per posar sobre la taula totes aquelles qüestions que defuig habitualment l’agenda política. D’una banda, perquè són temes ingrats, de mal resoldre o amb massa interessos creuats. De l’altra, perquè hi ha temes que mai són prou prioritaris, fins que un nombre d’electors prou important –digues-li un deu per cent– els assenyala amb el dit. La iniciativa legislativa popular continua sent un dret reconegut, però sense regular. Fet que dificulta que hi pugui haver més propostes nascudes al carrer. Tot i així, sovint l’escull no es troba tant en les institucions –que al final l’únic que procuren és donar les garanties necessàries al procés mentre no estigui regulat–, sinó la passivitat d’aquelles persones que –malgrat compartir la idea que es proposa– no fan un pas endavant per donar-hi suport. I, és clar, així és molt complicat arribar a recollir el deu per cent que marca la llei de signatures de nacionals amb dret de vot. Una llàstima, perquè amb aquestes iniciatives s’aconsegueix implicar la gent en el sistema democràtic i s’obliga les institucions a escoltar i a dialogar –encara que després no les aprovin–, no oblidem que aconseguir les signatures només serveix perquè el tema es prengui en consideració al Consell General. No garanteix ni l’aprovació ni el respecte al redactat de la proposició representada. Per això crec que és interessant que hi hagi ara dues noves ILP. Al marge de qui les impulsi. Perquè, si se’n surten, serà la manera d’obrir el debat i, qui sap?, potser fins i tot de canviar algunes coses.