El maig del 68 em va agafar amb calça curta, i de les virtuts de la cultura hippy me’n vaig assabentar, també tard i malament, al simulacre de les platges d’Eivissa. Vaig confiar, ingènuament, que anar al primer Canet Rock em convalidaria a l’expedient d’adolescent l’absència a Woodstock, i vaig intentar, amb igual sort, barrejar Marcuse amb el primer Savater (després tan diferent) per intentar copsar el regalim transcendent dels anys de la transició, en alguns episodis de la qual sí que vaig ser-hi quan tocava, però encara sense prou sentit de ser subjecte històric per sortir a cap fotografia, ni tan sols d’esquenes. Amb el temps, entre Philip Marlowe i Pepe Carvalho, i altres de la colla, em van donar a entendre que la realitat es llegeix millor en blanc i negre; però, com en el poema de Gil de Biedma, no és fins a les acaballes del segon acte que entreveus de què va la comèdia i quin paper t’hi ha tocat. Quan llegint un llibre d’història o mirant algun reportatge sobre qualsevol efemèride sonada t’adones que estan parlant d’un tros de la teva vida, però el teu nom no surt per enlloc, és inevitable preguntar-se si el món hauria estat el mateix sense tu. I potser t’arribaràs a convèncer que el teu naixement va ser un fet insignificant en el cicle regular dels orbes, i que si el món segueix rodant és gràcies a un grapat de persones excepcionals que han sabut conduir la humanitat contra tota tribulació. Però no és cert: afortunadament, el temps actual ens permet palesar cada dia que sense la contribució de milers d’històries minúscules ningú no podria escriure ni una sola nova línia digna de ser recordada amb el pas dels segles.