Vaig retrobar-me amb aquest mot a través d’un perfil d’usuari a Instagram, l’única xarxa social que encara conservo i de manera poc constant. Feia temps que no el llegia o no l’escoltava de boca de ningú. Per si mateixa ja és una paraula maca. Dit sigui de pas que sovint em trobo paraules que només per la seva sonoritat, per la seva combinació de caràcters, ja m’atrauen, al marge del seu significat. Alteritat n’és una. Però si a més ens aturem a reflexionar sobre el seu concepte ens adonem de la immensitat del mot que va més enllà, fins i tot, de la pròpia definició i que en plural encara pren una dimensió infinitament més gran: som el que som per la relació amb els altres, o dit d’una altra manera, sense els altres no existiria un jo o un nosaltres.
No vivim aïllats i, per tant, és impossible entendre el jo sense un tu: enriquim la nostra identitat, que tenim en permanent construcció, posant-nos en la pell dels altres, adoptant així nous aprenentatges, adquirint nous valors. Ens agradi o no és així, vivim en col·lectivitat i només dependrà de la nostra capacitat de permeabilitat que aquests aprenentatges i aquests valors esdevinguin positius. Perquè, en definitiva, en el fons de tot el que hi ha és si som capaços o no d’acceptar la diversitat i el que ens aporta com a societat. Enriquir-nos a través dels altres sense que ens faci por com són i què pensen, per molt diferents que siguin al jo o al nosaltres, i deslliurar-nos d’aquest temor que massa sovint tenim a allò divers: expulsem allò diferent sense adonar-nos que afeblim el concepte de col·lectivitat.