Sembla mentida, però alguna cosa es mou. I no em refereixo –només– a les trobades entre demòcrates, liberals, ciutadans compromesos, unió lauredians, progressistes o socialistes per mirar de no deixar serrells incòmodes de cara a la campanya electoral. Ni tan sols als “independents” que miren de valorar a contrarellotge sota quina ombra cal seure per no quedar fora. En espera que Toni Martí ho tingui clar, que vol dir guanyar de carrer, i convoqui eleccions –o no– hi ha cert run-run al carrer que la classe política hauria de seguir de prop si no es vol trobar que després ningú no li vol comprar el poti-poti ideològic. Perquè una vegada més, sembla que obliden que la ciutadania té una alta capacitat d’autoengany, grans dosis de passivitat i molt mala memòria, però que fins i tot aquestes virtuts electorals, tenen un límit. O això vull creure. Una ILP en marxa per augmentar la baixa maternal, dues més, a punt de sortir, impulsades pels sindicats reclamant més representativitat a les llistes territorials, i una llei de responsabilitat política. Un col·lectiu a l’Aldosa que no es creu les promeses de frenar l’ETR, una plataforma contra l’Heliport que s’està movent i que recull gent de tots els partits, funcionaris empipats, una ciutadania creixent que pateix pel preu dels lloguers, feministes cansades de bones paraules que reclamen la quota de poder que pertany a la meitat de la població... la llista és llarga. I a l’horitzó, dues faccions que miraran de vendre’ns que són capaces d’oferir-nos un projecte de país sense ideologia –com si això fos possible–. Eppur si muove.