D’entrada, reconec el meu error.
La setmana passada, en aquest mateix espai, dubtava de la viabilitat d’una coalició entre liberals i socialdemòcrates. Sobretot per la diferència ideològica que em feia creure que era molt difícil que volguessin resoldre els problemes del país de la mateixa manera, o que fossin capaços de trobar un programa conjunt sobre la base dels respectius idearis polítics. Però m’equivocava. Ho tenia mal entès. La voluntat de socialdemòcrates i liberals no és pactar un ideari programàtic per després defensar-lo si resulten escollits, sinó que davant les dificultats que tots dos grups tenen per aconseguir representació al Consell General, el que ens volen proposar és la confecció de llistes parroquials amb un candidat de cada color per tal de tenir més opcions de ser escollits. Llistes mixtes. Com el Martini. Mesclades, però sense remenar.
Així, un cop al Consell General, les llistes es desfaran i cada conseller electe a les parroquials anirà amb els seus companys naturals i podran fer i defensar les polítiques del seu partit. Ara entenc per què totes dues agrupacions deien que no renunciarien al seu ideari. Ara entenc per què els ha estat fàcil arribar a un acord. I ara entenc que el meu article de la setmana passada estava completament equivocat en no saber veure –ingènua de mi– una jugada que permet donar-li la volta a un sistema electoral que només pot dominar qui controla les parròquies –i no són ells–. M’ho hauran d’explicar millor. I crec que hi hauria d’haver alguna altra manera de corregir la Llei electoral, perquè jo, d’això, li’n dic fer trampes.