Mel i metzines

La natura és el gran misteri. Tot allò que pensem que és amable, conegut i a l’abast té cops amagats, perquè el món és massa complex i hi ha moltíssimes variables sobre les quals no tenim cap mena de control. Potser els nostres avantpassats paleolítics tenien un coneixement empíric col·lectiu que ara se’ns ha atrofiat i volem substituir per l’experiència personal. I sort en tenim dels etnobotànics i dels científics que treballen perquè les zones d’ombra cada vegada siguin més petites. Quantes vegades ens han advertit del risc que amaguen els bolets desconeguts. I malgrat això cada any hi ha intoxicacions, molts ensurts i algunes fatalitats també. I ara, dissortadament, torna a estar més present que mai la llegenda negríssima de la tora blava i els seus potentíssims alcaloides. Hi ha històries (o són llegendes?), de famílies senceres que han trobat mortes a taula, sense cap explicació raonable. I les metzines han tingut el seu paper en la història d’Andorra: quatre comtes de Foix van ser enverinats. Així, el 1116, el comte Roger III de Foix, que anava de cacera, va caure fulminat després d’haver tastat “un bocí de pasta de senglar”, segons el relat que en va fer l’Anton Fiter. En abraçar-lo, la seva esposa, la comtessa Ximena, “espantada d’aquest improvís accident, se llançà per terra, i agarrant-se ab lo cos de son marit, morí també repentinament”. No van ser els únics. Francesc Febus i Gastó IV van morir “de metzines”, i Joana d’Albret, mare d’Enric IV, va perdre la vida amb uns guants emmetzinats… Els espies russos no han inventat res.