A la part superior de la pantalla es veu una criatura a punt de caure, movent els peuets en el buit. Un home el subjecta d’un bracet per evitar un desenllaç fatal, però impotent, o massa trasbalsat, per treure’l de perill. Mamoudou Gassama ho va veure des de la vorera. Sense pensar-s’ho dos cops va travessar el carrer i en menys de trenta segons va grimpar una alçada de quatre pisos, de balcó en balcó, amb l’agilitat d’un acròbata de circ, va agafar el nen amb les dues mans i el va posar en lloc segur. Al poc temps, a les xarxes tothom en parlava. Fins i tot el president Macron el va rebre l’endemà a palau. Mamoudou, amb posat humil, li va explicar com havia anat tot. I potser va ser llavors que també li va dir que era un immigrant sense papers. En un gest de magnanimitat infinita, Macron s’ha compromès a tramitar amb la “màxima celeritat” la concessió de la nacionalitat francesa i una feina al cos de bombers, i l’ha obsequiat amb una medalla i un diploma que acredita la “valentia i entrega” d’aquest malià de 22 anys. Déu n’hi do! quantes mostres d’agraïment. I això que la reunió amb prou feines va durar uns quants minuts! Dilluns, a tots els mitjans on ho vaig mirar li deien “l’heroi de París”. Ho és, sense cap dubte. I no tan sols per haver salvat la vida d’aquell nen, sinó també, i sobretot, perquè va tenir el coratge de jugar-se la pell per fugir d’unes condicions de vida precàries i cercar una oportunitat al paradís europeu. Tal com fan cada any milers d’immigrants que, tanmateix, resten invisibles als carrers de qualsevol ciutat d’Europa amb el futur penjant d’un fil. Milers d’herois que ningú no reconeixerà mai.