Darrerament he vist alguns partits del MoraBanc Andorra en directe. Més enllà del fet esportiu en si i de guanyar o perdre, el que m’ha corprès és el nivell acústic de l’esdeveniment. I no em refereixo al que generen els afeccionats quan animen l’equip o xiulen els contraris, que d’això es tracta, només faltaria! El que trobo fora de tota mesura és la música. De veritat fa falta que estigui amplificada fins a l’infinit –i més enllà–? Serveix per a alguna cosa més que per eixordar el públic? No és l’equip i el joc el que engresca els aficionats de qualsevol esport? I qui els anima –i també xiula– en els moments dolents i els aplaudeix i ovaciona en els bons? Doncs sembla que amb això no n’hi ha prou i hem importat –copiat– la posada en escena made in EUA, amb speaker inclòs (no comment). Amb tot, el més desagradable no és això. El pitjor és que es copien actituds i comportaments que hom pensava propis de hooligans futbolers. Mai entendré a què treu cap insultar l’equip contrari i els àrbitres des del minut zero. De veritat cal? Un, en un moment puntual, pot tenir el que en diuen un calentón, una jugada o una decisió arbitral que fan que es deixi anar un improperi acústicament exagerat. Tots ho hem fet, no fotem, però d’això a l’insult sistemàtic i continuat, hi ha un món, que pel que sembla cada dia està més normalitzat. Si a sobre, qui es passa l’estona cridant a jugadors i àrbitres sense cap mena de sentit, amb insults i improperis que farien avergonyir el mateix capità Haddock, és quitxalla molt jove (ho he viscut en viu i en directe) la cosa agafa una altra dimensió. Quins valors esportius els estem inculcant?