Han trobat un linx al Baix Llobregat. En la dansa d’espècies extraviades, reintroduïdes o, en major o menor grau, remenades per l’acció humana, poc ens ho hauríem pensat. L’han localitzat, procedent de Portugal, a Santa Coloma de Cervelló, a tocar de la Colònia Güell, on es veu que s’afartava de conills, aliè a la voràgine metropolitana. Els rescatadors (?) han facturat el pobre Liti de tornada a casa, a Andalusia, on, de tant en tant, n’atropellen algun a la carretera del Rocío. Allà l’engegaran una altra vegada. És estrany. Hom podria pensar que el gatillop, o llop cerver –que és com en dèiem, per aquí dalt, del linx– hauria escollit el Pirineu per exiliar-se. Però no. Passa que per aquí encara n’hi ha. No dels ibèrics, ans dels boreals: el Lynx lynx, que seria una romanalla biològica de la darrera glaciació. Hi ha notícies esparses d’albiraments, relats de caçadors, elements solts que permeten intuir que, més enllà del que diuen els biòlegs, per aquí dalt potser encara en tenim algun exemplar amagat, com aquells joves que s’emboscaven durant la guerra. I, si més no, un servidor assegura que en va veure un, fa temps. Era un bosc de muntanya mitjana, no gaire lluny d’Andorra. Sí, jo buscava bolets quan, de darrere uns boixos, es va alçar una bèstia gran, escuada, amb orelles acabades en punxa. Va ser una fracció de segon: va desaparèixer sense fer cap soroll, com un esperit fugaç. Ni la meva gossa, la Grappa, que anava uns quants metres més enllà, se’n va adonar. I diran vostès: imaginacions. Potser sí. No els dic pas que no. Però com passa amb les bruixes galleges, mirin, d’haver-ne, n’hi ha.