L’art de callar és el títol d’un breu tractat escrit a final del segle XVIII per l’abat Dinouart (hi ha una edició relativament recent en castellà publicada per Siruela), en què fa una consideració del silenci com un apartat de la retòrica i de quan i com és més assenyat no badar boca. Dinouart, malauradament, no té gaires seguidors avui dia. I per acabar-ho d’adobar, avui com mai tenim a l’abast la possibilitat de reproduir i difondre immediatament als quatre vents tot allò que qualsevol persona mínimament famosa, coneguda o saludada pugui dir en públic, o en una reunió presumptament distesa on no tothom sigui tan amic com pensaven els interlocutors. I si amb això no n’hi ha prou, no hi fa res: sempre es pot regirar l’hemeroteca fins a trobar la frase precisa per, com a mínim, tocar el voraviu durant una temporada a qui ho va dir. És el que li ha passat al periodista Màxim Huerta, a qui l’alegria pel nomenament com a ministre de Cultura i Esports del govern espanyol li ha durat un parell de telenotícies, fins que li han començat a retreure les gracietes que va piular un mal dia contra la pràctica de l’esport, i ara sembla que també contra hisenda (glups!), la qual cosa el converteix en un claríssim candidat a menjar-se el compte de Twitter per sempre més. O bé, prendre exemple del seu company de gabinet, el flamant ministre d’Exteriors, Josep Borrell, que, al contrari que Huerta, va entendre fa temps que deixant anar frases curtes i polèmiques cada cop que fa una piulada o li posen un micròfon al davant pot viure una gloriosa segona joventut com a polític quan els seus companys de promoció al partit ja estan més que amortitzats.