Recordo que tot just després del Primer d’octubre en algun dels meus escrits vaig preguntar-me com li explicaria al meu fill que a pocs quilòmetres de casa nostra aquells que teòricament haurien de vetllar per protegir la societat dels dolents –guàrdia civil i policia espanyola– apallissaven sense cap tipus de proporció ni commiseració, sinó més aviat amb ràbia descontrolada, ciutadans aplegats a les escoles protegint de forma pacífica col·legis electorals. Doncs bé, això que em vaig preguntar jo, i que segurament es devien preguntar molts altres pares i mares afectats directament pels fets, tenia, i té, la seva lògica de traslladar-ho als fòrums educatius que estan molt més ben preparats que nosaltres per afrontar el debat davant d’infants i adolescents que van viure i presenciar aquella barbaritat policial.
Ningú pot dubtar de l’impacte emocional, brutal, que van tenir els alumnes amb les imatges de l’1-O, i en conseqüència era de sentit comú que el tema es tractés a les aules, que es debatés i es contrastés la diversitat d’opinions. Perquè això és o ha de ser una escola, la que tracta no només aspectes curriculars, sinó on es parla i es debat sobre els afers col·lectius, del que passa a la societat, amb els mestres orientant el debat. Estic convençut que és això el que van fer els mestres de la Seu, formar ciutadans crítics, complir les funcions que tenen com a professionals de l’educació, i per això me n’alegro que hagi quedat arxivada la causa contra els vuit mestres d’incitació a l’odi. Tots aquells que els van assenyalar haurien de demanar perdó.