Aquesta setmana ha començat Rússia 2018, el Mundial esportiu per excel·lència. Soc conscient que a molta gent el futbol els importa un rave. Dit això també és cert que el darrer Mundial (Brasil 2014) va tenir una audiència televisiva planetària de 3.000 milions de persones, xifra que es diu molt de pressa. Per això, més enllà de l’esport i l’espectacle mediàtic o viceversa –a aquestes altures ja no se sap ben bé on comença un i acaba l’altre– i del negoci; aquest esdeveniment és un immens aparador. Un aparador perfecte per vendre futbol, que també, però sobretot país. La Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA), propietària i senyora de l’esdeveniment, així com el COI, en un inici entitats esportives, han esdevingut ens amb un gran poder geopolític, amén d’econòmic, amb molta més influència que molts organismes polítics internacionals o que els mateixos estats. El diner crida al diner i la corrupció i el frau han estat a l’ordre del dia. El 2015 va saltar l’escàndol FIFA, que li costaria el càrrec al seu president, l’incombustible Sepp Blater. I de rebot també a Michel Platini, el president que havia de renovar la UEFA (organisme futbolístic d’àmbit europeu). Tornant a la pilota; ha començat la 21a edició de la Copa del Món de Futbol i Rússia la seva particular (i caríssima) campanya d’imatge. La pròxima edició, per si no ho sabien, es farà a Qatar, una monarquia absoluta del golf Pèrsic, governada per la mateixa família, els Al Thani, des de mitjans del segle XIX. Els seus mèrits: petroli i gas natural per donar i vendre. I el futbol? Bé, gràcies.