Malgrat que som únics, ens agrada ser com la resta –o que els altres s’ho pensin–. Ens estarrufem quan la gent està d’acord amb nosaltres i donem més credibilitat a les informacions que estan en sintonia amb el que pensem, que en les que són, o no, més veraces. Ens agrada i ens commou veure com ens donen la raó, i rebutgem tot allò que distorsiona la imatge que tenim creada de l’entorn. Aquesta és la realitat del nostre dia a dia. Comprem diaris afins, ens relacionem amb gent que pensa com nosaltres, del mateix equip o de la mateixa corda, i quan no és així, s’evita la discrepància per conviure amb harmonia –i no haver de bellugar una sola creença del lloc–. Aquesta limitació es fa cada dia més palesa a les xarxes socials, des d’on fem i desfem lligams, amics i seguidors en base al que els altres diuen i sobre de quina manera encaixen en la nostra concepció del món. És terriblement irritant trobar algú que discrepi. Sobretot quan no tens arguments per rebatre’l. Sobretot quan no tens ni temps, ni ganes de resumir la teva visió del món en menys de 200 caràcters. D’altres, no perden la fe, i s’entesten a aniquilar d’avorriment els amics amb lletanies de mitja pàgina al Facebook, que resultarien més entenedores amb un te i quatre galetes. I així, a poc a poc, ens fabriquem una bombolla que no tan sols ens aïlla de la realitat, sinó que ens en fa presoners. De les nostres eleccions inconscients, però també dels algoritmes que la xarxa posa per ajudar-nos a acomodar l’entorn als nostres gustos i preferències. On tot conflueix per celebrar que el Mundial ja ha començat.