Els testaments fan com cosa. Són una finestra fúnebre a la intimitat d’un difunt que encara no ho és però que sospita i s’avança. Encara estudiant, vaig llegir-me i buidar tres-cents testaments d’urgellencs (un de cada tres!) que van emmalaltir de pesta aquell terrible estiu del 1348: tots eren un resum de vida, sovint esquemàtic, sempre revelador. Fa poc em vaig llegir el del patrici Anton Fiter, sí, el del Manual Digest, on se’l veia molt preocupat pel destí de la seva fenomenal “llibreria”. I ara tenim exposat el del mestre Fabra, a l’edifici de Govern, que va dictar a Andorra un mes abans de morir perquè pogués ser fet en català. M’agrada, aquest nou espai expositiu, on el contribuent pot acostar-se a elements singulars del nostre patrimoni mentre renova el passaport. I sí, el gran Pompeu era tot un personatge, el “seny ordenador de la llengua”, i les seves últimes voluntats són un digníssim colofó a tota una vida dedicada a l’estudi i a la renovació d’un idioma tan ric i viu com masegat i menystingut. I no hem d’oblidar la figura del notari episcopal que va estendre l’escriptura: Rossend Jordana Besolí, fill de cal Cervós de Castellàs, al Cantó, una d’aquelles fenomenals cases pirinenques (emparentada, per la banda d’Ares, amb el nostre geni Fiter). Fa molts anys vaig tenir l’oportunitat de xerrar tota una tarda amb ell. Les seves memòries haurien estat sensacionals: desertor de l’exèrcit espanyol per no haver d’anar a la guerra (la del Marroc!) va ser un testimoni excepcional dels anys de transformació d’Andorra. Quina trobada espaterrant no hauria estat, la dels dos insignes homenots, aquell crepuscular novembre del quaranta-set...