Des de fa dies es respiren aires de precampanya electoral. Reunions, congressos, estratègies i promeses. Alguns partits han fet un pas endavant anunciant aliances i pactes, altres han definit quin seria el seu candidat, i uns tercers com diria la dita tenen el més calent a l’aigüera, no han decidit si es presentaran i ni tan sols si volen fer-ho. De totes maneres, uns i altres, partits, grups d’opinió-pressió, integrants de nous pactes i els que es queden fora estan en mode precampanya. Comença la cursa, primer de desqualificacions mútues, crítiques i propostes. Acusacions entre la vella i la nova política, uns conceptes que estan molt de moda i que no responen a res més que un canvi generacional que comporta noves formes de fer sota la cobdiciada regeneració democràtica i que no sabem si són millors o no que les velles. Temps de treure la pols a les americanes i esbossar el millor dels somriures, sortir al carrer, que ha arribat el bon temps, i saludar, assistir a totes les festes i festetes i actes. Al Consell General, lloc per excel·lència del debat polític, es dibuixen els possibles pactes i pugen de to les converses entre passadissos. Les enquestes dels partits i valoracions més estrambòtiques comencen a coure’s a foc lent per veure l’impacte que uns i altres tenen en l’electorat. Un electorat reduït en un país on aquest és un dret, el de votar, que es reserva a uns quants… una de les coses dit de pas que haurien de canviar. Si volem més integració comencem per donar aquests drets als ciutadans. Tornant a la campanya i sense saber encara la data de les eleccions, qui més qui menys cuina el menú més atractiu per satisfer els paladars més exigents.