Deixem-ho clar d’entrada: servidor és un d’aquells aixafaguitarres antipetards, un element antisocial enemic declarat de la diversió i de la festa. Així de clar. No em fa cap vergonya dir-ho en públic. Han estat molts anys de patir-ho en silenci, però ara surto de l’armari i em proclamo, obertament, paladí de la causa (perduda, naturalment). Deu ser que m’estic fent gran i rondinaire, però és que no es pot viure amb aquest rosec, i sé que no estic sol i que el nombre dels meus companys de reivindicació és legió. Si de mi depengués –jo, que no soc gens partidari de les prohibicions, en general– no n’hi hauria cap, ni en catàleg. Ni una trista cebeta, d’aquelles que tiren nenes de tres anys, futures dinamiteres. El límit màxim admissible serien les bengales i, en general, tota aquella pirotècnia silenciosa –que també n’hi ha, encara millor si va acompanyada per la música ad hoc que va compondre Händel per encàrrec de Jordi II–. Res millor que les falles, per exemple: foc en estat pur, tradicional, un ritual atàvic i rodat. La substitució de les fogueres de carrer per les orgies de petards ha estat analitzada en detall pels antropòlegs, que hi veuen una reculada en la gestió col·lectiva de l’espai públic. Què és el que fem, ara? Convertir carrers i places en un escenari postapocalíptic, generar hectòmetres cúbics de salivera en gossos hiperventilats, alterar els nervis de la majoria de la població, provocar de passada algun simpàtic incendi forestal. Quins beneficis comporten per a la humanitat, els petards? No cal que hi pensin. Zero. Cap. Ni un. Res –excepte Bach, potser– no millora el silenci d’una nit d’estiu.