Aquí ara, en general, al nostre entorn, a la nostra societat, ens conformem. I ho fem en un grau que és –almenys– preocupant. Sí, estem més connectats que mai. Sí, la (des)informació vola per l’hiperespai. Sí, hem fet avenços brutals. I sí, cada vegada hi ha més desigualtats. I sí, l’anomenada classe mitjana es va diluint. Sí, també és cert que hi ha revoltes més o menys crítiques, contra la injustícia, contra l’statu quo aquí i allà. Sí, tot això és cert... Però malgrat tot ens conformem! Sovint inconscientment, al nostre entorn directe i amb detalls sense importància. A tall d’exemple ben senzill: quantes vegades al dia canviem del català al castellà, aquí a casa nostra, quan el nostre interlocutor, també d’aquí, ens hi parla? Ell potser no s’esforça a parlar-lo, però nosaltres tampoc l’ajudem gens ni mica canviant automàticament. I així podria continuar fins a l’infinit i més enllà (com diria en Buzz Lightyear). La pregunta de per què ho fem té una resposta complexa i difícil on el conformisme ja esmentat juga indubtablement un paper destacat. Ho fem per comoditat, per evitar la confrontació, perquè hem oblidat o perdut l’esperit crític, per impotència, per por, per covardia? Som humans i com a tals tots aquests arguments, o si ho prefereix, totes aquestes excuses i milers més, són vàlids/es. En paraules planeres, el món se’n va al carall! I en general, amb més o menys reticències i malgrat tots els esforços, iniciatives i el compromís personal de molta, moltíssima gent, hom té la sensació que tot plegat ja ens sembla bé, o ni tan sols ens sembla, que no sé què és pitjor!