No he entrat mai de la vida a un casino. Ni tan sols a un bingo, mireu si en soc de desgraciat i pocànima. No he posat mai un ral a una màquina escurabutxaques (i quin nom més escaient que té!). Suposo que això del joc –i la cultura que l’envolta– em pertorba. No pas per qüestions d’ordre moral o de consciència, sinó per alguna vaga incomoditat estètica, d’origen incert. Imagino que aquest món ple de glamur, lluentons i daurats m’enfarfega. Potser han estat les pel·lícules les responsables, no dic que no. M’agraden molt els films de jugadors de pòquer, els que estan ambientats a Las Vegas, però de la mateixa manera que m’encanten les pel·lis de submarins i mai de la vida m’embarcaria en una llauna de sardines, on el millor que et pot passar és que et llancin unes càrregues de profunditat. Dit això, celebro que s’hagi pres la decisió final i que ja hi hagi un projecte vencedor. Ha estat un segle i mig de pensar-s’ho, de fer-hi tombs, de mirar-s’ho del dret i del revés, de fer una i mil vegades els comptes de la lletera. Grans pares de la pàtria n’han estat partidaris decidits, combatuts amb urc per detractors igualment poderosos. Fins i tot les petites revolucions que han sacsejat aquest tros de món han tingut, en major o menor grau, la qüestió del joc com a rerefons. Andorra ja no podrà ser mai el Montecarlo en què somiaven alguns rebesavis, ja no s’hi ha arribat a temps. Segurament que no serà el mannà caigut del cel que hom espera amb fruïció, però, si més no, a partir d’ara ja no es podrà dir que no ho hem provat. El futur, impacient, pica a la porta i el casino ja no en serà mai més l’excusa.