No saben llegir entre línies, no saben interpretar els desitjos, ni les simples ambicions mundanes. No, no saben empatitzar amb els altres, captius d’un jo immens que cobreix d’ombra qualsevol raig de llum. Aquest egocentrisme narcisista que ho envaeix tot ens fa tan llunyans i tan desconeguts. Un dels problemes de l’època en què la velocitat i el desig ens ennuvola. Companys de taula a la feina, veïns al seient de l’avió, militants d’un partit, membres de la mateixa associació... aparentment similars i en canvi plens d’enveges i delits. El problema de la majoria d’empreses, partits, associacions, és aquest, la falta d’empatia, de complicitat i de comunicació entre els mateixos membres. Tan connectats i tan allunyats, remant en direccions oposades dins la mateixa llanxa sense entendre que la suma enforteix, que ajudar el del costat ens fa poderosos a tots, que els projectes tiren endavant amb la unió i la divisió empobreix. Empènyer el del costat per accedir al poder no és mai opció de futur. Són només estratègies a curt que passaran de ben segur factura. Ets el que sembres i no tot s’hi val. Divisions i més divisions, satisfaccions per accedir al lloc d’altri... aquesta és la tònica majoritària en un lloc on regna l’enveja i l’egoisme. Des dels cercles de poder fins a les empreses o les famílies. Aquesta que a molts els sembla la fortalesa, la seva supremacia, és la seva debilitat. El seu taló d’Aquil·les, però no ho veuen cegats pel seu extrem i empobridor narcisisime.