El temps no es para enlloc ni per a ningú. Podríem dir que objectivament és igual per a tothom i arreu. Subjectivament la cosa no sembla el mateix. A Catalunya el procés després d’un període d’ebullició on els fets s’encadenaven i la força de la gent es feia sentir als carrers, en què passaven coses, on hi havia esperança en un futur, si més no diferent; a poc a poc, i inexorablement, s’ha retornat a l’statu quo tradicional. El fet és que el camí cap a la república s’ha diluït en el joc dels partits polítics, ple de gestos i simbolisme buit, que a la pràctica no porten enlloc. Ja ho he escrit anteriorment: la cosa ha anat sempre per a llarg, ningú va dir mai que fos fàcil, ni senzilla. Però en aquest moment i malgrat totes les aberracions judicials, sentències i dictàmens a favor i en contra... el temps torna a córrer molt lentament per als que aspiren a viure en una república independent. El retorn dels presos polítics a presons catalanes, per molt que es vengui com l’aplicació de la legalitat (espanyola) vigent, no deixa de ser una humiliació plena de simbolismes. Presoners polítics catalans sense judici, tancats en presons catalanes, custodiats per policies catalans, a les ordres d’un govern català que, teòricament, està a favor d’una república catalana independent! Ni els llaços grocs, ni reunions amb el nou cap de Govern espanyol per iniciar el desglaç, ni cap dels moviments que s’estan fent, almenys de portes enfora, generen positivitat, ans al contrari. Tot fa pensar que s’està cercant el retorn a una arcàdia que a més d’impossible era un miratge, com la Transició del regne d’Espanya.